11 d’abril 2009

Programació didàctica en primària

A les portes de una nova convocatòria d'oposicions, cal recordar el tema de la programació didàctica, el tercer nivell de concreció curricular on es defineix i explicita la programació específica de què ensenyem, de quan i com de les activitats a l’aula i de què, com i quan avaluar.

Segons això per a Francesc Imbermon programar seria: “establir una sèrie d’activitats en un context i un temps determinats per ensenyar en un futur proper, uns continguts amb la pretensió d’aconseguir diversos objectius”.

La Llei orgànica d'Educació (LLOE) assenyala, en el seu art.91, en les funcions del professorat, la programació i l’ensenyament de les àrees, matèries i mòduls que tinguen encomanats.

Posteriorment el REIAL DECRET 1513/2006, de 7 de decembre, establirà els ensenyaments mínims de l'Educació Primària, concretats al País Valencià en el DECRET 111/2007, de 20 de juliol, del Consell, pel qual s’establix el currículum de l’Educació Primària i en el seu art. 2 dels principis generals podem llegir que: "Cada cicle constituïx la unitat de programació i avaluació en l’educació primària", completant que "La Conselleria competent en matèria d’educació afavorirà l’elaboració de projectes d’innovació, així com de models de programació docent i de materials didàctics que faciliten al professorat el desplegament
del currículum".

Quan parla de la promoció de l'alumnat (art. 9) remarca que: "L’alumnat que accedisca a un cicle amb avaluació negativa en alguna de les àrees del cicle o cicles precedents, rebrà els suports necessaris per a la recuperació d’estes. A este efecte, les programacions didàctiques han d’incloure activitats destinades a l’adquisiciód’estos aprenentatges, amb la indicació del professorat responsable".

En base a això podríem assenyalar els components que conformarien una programació didàctica:

a) Els objectius de cadascuna de les àrees del cicle.

b) La contribució de cada àrea al desenvolupament de les competències bàsiques.

c) L'organització i seqüenciació dels continguts de les àrees d'aprenentatge en els diferents cursos escolars que conformen el cicle.

d) La incorporació de l'educació en valors democràtics com contingut de caràcter transversal.

i) Els criteris d'avaluació de cadascuna de les àrees del cicle.

f) Els continguts i criteris d'avaluació mínims exigibles per a superar el cicle.

g) Els procediments i instruments d'avaluació de l'aprenentatge dels alumnes.

h) Criteris de qualificació que es vagen a aplicar.

i) La metodologia didàctica que es va a aplicar.

j) Les estratègies per a desenvolupar processos globalitzats d'ensenyament i aprenentatge.

k) Els recursos didàctics que es vagen a utilitzar, inclosos els materials curriculars i llibres de text per a ús de l'alumnat.

l) Les mesures d'atenció a la diversitat i les adaptacions curriculars per als alumnes que les precisen.

m) Les estratègies d'animació a la lectura i el desenvolupament de l'expressió oral i escrita.

n) Les mesures necessàries per a la utilització de les tecnologies de la informació i la comunicació.

ñ) Les activitats complementàries i extraescolares programades per l'equip didàctic de cicle d'acord amb el Programa anual d'activitats complementàries i extraescolares establides pel centre.

o) Els procediments perquè l'equip didàctic de cicle valore i revise el procés i el resultat de les programacions didàctiques.

04 d’abril 2009

Trasquilats

Trasquilados" és un article de "LUIS GARCÍA TRAPIELLO" publicat en "ESCUELA" núm. 3821 de 26 de març de 2009 i que el cite textualment pel seu interés en el camp educatiu, ja que està basat en les 4 sentències del Suprem sobre l'objecció de consciència a l'Ed. per a la Ciutadania, referida al Recurs de Cassació interposat per la lletrada de la Junta d'Andalusia contra la sentència de la Secció Tercera de la Sala de Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia (sentència de 28/01/2009. Recurs num.: 905/2008). En ella es conté tot el que en les altres es diu, inclosa la redacció completa dels vots particulars.


Diuen que la vida és un conjunt de paradoxes, que quan cerques aigua, et trobes en el desert i quan el desert t'ofega trobes aigua. Per descomptat a qui van promoure el gran moviment d'objecció de consciència que els seus fills estudiaren una matèria obligatòria, Educació per a la Ciutadania, els va nàixer en el Suprem una paradoxa. I gran, tan gran que els pot ofegar. Cercaven que es consagrara un dret que creien haver trobat en la Constitució Espanyola que de forma general els permetera objectar davant qualsevol acció del govern i de forma concreta a aquelles accions governamentals relatives a l'educació i es van trobar amb la resposta doctrinal de tota una Sala del Suprem, encara que haguera cinc vots discrepantes. Això és “anar per llana i eixir esquilat”. Els ha hagut de doldre el llegir o escoltar, si algú l'hi ha llegit amb honestedat, que l'Estat està obligat a l'activitat en matèria educativa i que aqueixa intervenció educativa ha d'anar més enllà de la mera transmissió de coneixements oferint una instrucció o informació sobre els valors necessaris per al bon funcionament del sistema democràtic i que aquesta comesa està referit a tota classe d'ensenyament: la pública i la privada. I el dolor ha hagut de ser encara més intens quan hagen arribat al paràgraf en el qual la Sala mostra la seua contundència doctrinal amb un “I una última puntualització. L'activitat educativa de l'Estat, quan està referida als valors ètics comuns, no només comprèn la seua difusió i transmissió, també fa lícit fomentar sentiments i actituds que afavorisquen la seua vivència pràctica”. No seran pedagogs, però estableixen el valor del dret positiu i, sense més, han resolt les "zarandajas" de si l'escola ha d'instruir o educar.

Però anem al què cercaven qui pretenien ser considerats els nous martiritzats pel modernisme pagà quan ningú els ha perseguit per la seua fe ni per les seues pràctiques domèstiques o públiques en processó. Els violentats en les seues consciències perquè als seus fills els anaven a parlar de l'amor i de l'odi, de la gent igual i distinta, de com hem de viure, de per què hem de respectar, etc. cercaven, perquè per a ells i els seus Cañizares, Rouco i Gascó era una mica obvi, evident, que es consagrara un dret a l'objecció de consciència d'abast general que seria part integrant de l'art. 16.1 CE o si més no un específic dret a l'objecció de consciència en matèria educativa que naixeria de l'art. 27.3. Ho cercaven, de debò, però la veritat que es van trobar no va ser altra que la que no “cap trobar fonament per al dret a l'objecció de consciència amb abast general”, fonament de dret vuitè penúltim paràgraf, i “que tampoc existeix un específic dret a l'objecció de consciència en l'àmbit educatiu” , fonament de dret novè in fine. Així, sense matisos.

I ací hauria d'haver finalitzat el raonament jurídic sobre la qüestió controvertida. Però no, les seues senyories els magistrats van seguir reflexionant més enllà del què era objecte de la petició i van entrar en altres terrenys sobre l'adoctrinament en l'ensenyament. No està malament, doncs el que sobre aquest extrem es diu no deixa de ser interessant pels efectes que pot tenir i no, com pensen els objectants, en l'ensenyament públic sinó en l'ensenyament privat concertat per la seua condició de sostinguda amb fons públics i per tant subjecta als mateixos requisits que els de la pública. Ho ha dit la sentència, ja ho hem citat ací. Perquè no deixa de ser curiós que els responsables canònics de la doctrina de la fe cada vegada que es parla d'adoctrinament escolar els seus dits es dirigeixen a l'ensenyament públic, mai dobleguen el braç pel colze i amb l'índex estès s'assenyalen a si mateixos.

Perquè anem a veure. Els únics centres que tenen redactat un ideari en el qual es conté la fe de la qual naix i en el qual es determina que tota l'ensenyament d'aqueix centre ha de sotmetre's al contingut doctrinal d'aqueixa fe, no pot contradir-la ni posar-la en perill, dic, aqueixos únics centres són els de confesionalitat religiosa. El professorat és seleccionat d'acord amb les seues capacitats, més o menys, no en tots els casos, però sobretot d'acord amb les seues actituds i manifestacions concordants amb la fe i fins i tot concordants amb la modalitat de la seua vivència. En els centres públics ni hi ha ideari, ni la selecció del professorat és concordant. Es demanen coneixements i aptituds pedagògiques, amb major o menor fortuna, però és d'això del que són examinats en les oposicions públiques qui volen accedir a l'ensenyament públic com professors, homes o dones.
Per això ú no deixa de somriure mentre escoltava en la cadena d'emissores de la Conferència Episcopal un ovacione mutu: “Diga'm, Donya María Rosa...” “Mire, D. Cèsar...”, “Això no pot ser, Donya María Rosa...!” “D. César, això i molt més...”. Parlaven de la llavors acabada de publicar la sentència del Suprem i del que en els instituts s'estava fent en classe d'Educació per a la Ciutadania. Per a ells, dos que són més que una Sala, era obvi que la sentència era un error jurídic i que per això el Constitucional els donaria la raó, i si aquest no la hi donava, també era error jurídic, doncs a Estrasburg i si aquest tampoc, a l'ONU. Negada l'objecció de consciència en la sentència, Donya María Rosa es va centrar en el que en ella es diu sobre l'adoctrinament. Com bona religiosa, al parlar així i d'açò, ho referia als centres públics, evidentment, antres en els quals s'adoctrina d'una manera descarada i universal. I així mútuament, ambdós dos, encoratjaven als pares a acudir a la jurisdicció contenciosa administrativa denunciant processos d'adoctrinament en aquesta matèria d'Educació per a la Ciutadania o en qualsevol altra. Donya María Rosa ja parlava de Filosofia i Ciutadania, Biologia, i la per a ella encara més perniciosa, Ciències per al Món Contemporani. Vade retro Satanàs.

El que sobre açò últim diu la sentència és una obvietat. Qualsevol persona pot acudir als tribunals cada vegada que considere que un acte administratiu, i el fer classe ho és, no s'ajusta a dret i li perjudica en alguna cosa. El cridaner és que ja predetermine que en matèria educativa, quan consideren que s'està cometent un acte d'adoctrinament, als pares se'ls fa creditors de la tutela judicial efectiva, preferent i sumaria, el que significa que poden anar directament als Tribunals del Contenciós, tribunals als quals, en un excés de zel indegut, els commina que hauran d'utilitzar decididament, quan escaigui, les mesures cautelars previstes en la Llei de la Jurisdicció. A açò animaven als pares com uns aficionats d'un equip de futbol que va perdent el partit. “Tenim cinquanta-quatre mil pares objectors, D. César”, “Vol això dir Donya María Rosa que es presentaran cinquanta-quatre mil recursos contenciosos?, doncs què bé” “Per a això tenim una reunió dissabte que ve i vam esperar a tants pares que contarem amb un servei de guarderia, D. Cèsar”. Jo dic que aquest és un llibre adoctrinador, un professor adoctrinador...! directament al Tribunal del Contenciós.

Però quan un llibre és adoctrinador?, si és que un llibre ho pot ser, doncs com objecte que és, un sempre és lliure enfront del seu contingut. Reconec que vaig soltar una riallada quan els vaig escoltar posar un exemple sobre açò. Van parlar d'un llibre impresentable pel seu caràcter adoctrinador perquè en el capítol dedicat a la família es feia una representació gráfi ca: un home i una dona envoltats de sis fills i sota aqueix dibuix la llegenda: família tradicional; dues dones i un fill i sota la llegenda: família moderna. “No em diga, Donya María Rosa? Això és intolerable!”. Les matèries que l'Estat, en la seua irrenunciable funció de programació de l'ensenyament, qualifica com obligatòries no han de ser pretext per a tractar de persuadir als alumnes sobre idees i doctrines que –independentment que estiguen millor o però argumentades- reflecteixen preses de posició sobre problemes sobre els quals no existeix un generalitzat consens moral en la societat espanyola. Bé, està clar que queda prohibit l'exercici de persuasió.

Però, persuasió en l'escola pública? No ho cree, no l'he trobat i si s'ha conegut algun cas, ha estat de professorat creient que ha utilitzat les seues classes d'ètica o filosofia per a projectar als seus alumnes pel·lícules abjectes amb la finalitat de persuadir-los que la interrupció voluntària de l'embaràs és un acte criminal. Per a persuasió, l'exercici sistemàtic i col·lectiu que es dóna en certs col·legis confessionals. Aqueix és el seu mandat, aqueix és el seu ideari. Malament que els malgrat l'entrevistador i a l'entrevistada, els centres en els quals es compleix d'una manera generalitzada, per no caure en el pecat del categòric i dir ‘de manera universal’, el que diu el tribunal sobre la neutralitat educativa són els centres públics. Quan un professor o una professora de la pública té entre les matèries que ha d'ensenyar qüestions relacionades amb plantejaments ideològics, religiosos i morals individuals, en els quals existeixen diferències i debats socials ho fa escrupolosament limitant-se a exposar-los i informar sobre ells amb neutralitat, sense cap adoctrinament. És a dir, un “açò hi ha, vosaltres penseu”, exposant-los de manera rigorosament objectiva, amb l'exclusiva finalitat d'instruir o informar sobre el pluralisme realment existent en la societat sobre determinades qüestions que són objecte de polèmica. És més, és en l'escola pública on es garanteix la pluralitat de visions, doncs mai es trobarà un claustre en el qual tot el professorat compartisca una mateixa fe, una mateixa ideologia, un mateix projecte polític. El que té de bo aquests centres és que l'alumnat rep o percep la contradicció entre ells, contradicció que genera un espai de llibertat de pensament que li permet a cadascun construir el seu propi.

30 de desembre 2008

El Mètode Científic

El mètode científic és aquell que s'utilitza per a dur a terme, confirmar o no i exposar una determinada teoria en base als fenòmens observats, en base a l'experimentació.

Per tant aquest mètode està basat en una seqüencia d'actuacions que podem resumir en:
Observació: Partim de les preguntes que ens fem sobre un determinat fenomen que observem en la natura. Apliquem atentament els sentits a un objecte o a un fenomen, per estudiar-lo tal i com es presenta a la realitat. Millor si es els fets observables es poden mesurar.
Documentació. A partir d'aquesta observació podem detectar un fet que no es pot explicar amb les teories que coneixem, o algun succés que les contradiu, per a la qual cosa ens hem de documentat.
Elaboració d'hipòtesis: donar possibles raons lògiques que justifiquin perquè passen aquests fenòmens. Plantejament mitjançant l'observació seguint les normes establertes pel mètode científic. Una hipòtesi pot definir-se com una solució provisional a un problema donat.
Experimentació: Mètode que consisteix en l'estudi d'un fenomen reproduït generalment en un laboratori. A ser possible cal repetir l'experiment més d'una vegada. És la fase en la que investiguem, recollim informació i pensem per veure si les hipòtesis són correctes. La hipòtesi es comprova o es rebutja observant les proves i totes les dades relacionades amb ella.
Anàlisi de dades i extracció de conclusions: Per veure si la hipòtesi inicial es confirma o no. Si és certa passem al pas següent, sinó hem de tornar a la formulació.
Elaboració i comunicació d'una teoria: Una teoria es defineix com un conjunt de conceptes, definicions i proposicions interconnectades, que a l'especificar les relacions de les variables, ofereixen una visió sistemàtica dels fenòmens amb el propòsit d'explicar-los


12 de desembre 2008

L'educació en un món de diàspores

Passat dia 20 de novembre, el sociòleg Zygmunt Bauman
professor emèrit a la Universitat de Leeds va pronunciar a l'Auditori del FAD la conferència «L'educació en un món de diàspores»

En ella ens planteja com la vida líquida moderna, a diferència de la cultura de l'era de la creació de les nacions, no té «gent» per a «educar». En lloc d'això, té clients per a seduir. I, a diferència de la seva predecessora «sòlida moderna», ja no es vol esforçar per deixar -al final però com més aviat millor- de treballar. La seva tasca ara és aconseguir que la seva pròpia supervivència sigui permanent, per mitjà de distribuir temporalment tots els aspectes de la vida dels seus antics protegits, ara rebatejats com a clients.

Actualment, la població de gairebé tots els països és una col·lecció de diàspores. Els habitants de gairebé totes les ciutats d'una mida considerable són avui un conglomerat d'enclavaments ètnics, religiosos i d'estil de vida, en els quals la línia que divideix els «interns» i els «externs» és una qüestió molt renyida.

En aquest context, el canvi generacional ha canviat. Per norma, els nens entren en un món dràsticament diferent del món en què els seus pares es van formar i que van aprendre a entendre com a estàndard de la «normalitat».

Podem escoltar la conferència o be llegir-la als enllaços assenyalats.

02 de desembre 2008

El canvi a l'escola de fa 100 anys

Us invite a la reflexió ... i al comentari amb aquest vídeo sobre l'escola


Mr. Winkle es desperta I sembla que tot a canviat ... tot? NO!



21 de novembre 2008

Educació concertada: allà ells!

Del col·lectiu "Afilalápiz": Els centres privats estan encoratjats per valors, ideologies i fins legítims, sí, però privats. 19/11/2008 Publicat en "El Periódico Extremadura"

Cada vegada que l'Administració educativa engega qualsevol programa de dotació de nous recursos en els centres escolars públics comencen a escoltar-se immediatament sol·licituds i demandes d'idèntiques dotacions per al sector educatiu privat. Dóna igual el tipus de dotació, equipament o recurs del què es tracte. Des de complements salarials del professorat fins a equipaments informàtics, passant per línies de transport, menjadors, aules matineres, etcètera, tot és susceptible de ser reclamat a l'Administració com un dret.

I així ho fan els representants del sector de l'ensenyament privat amb l'argument que tots els alumnes tenen el mateix dret a una educació de qualitat.

També a representants sindicals hem vist exigir a l'Administració millores econòmiques per als docents privats, oblidant-se qui és l'empresa d'aqueixos treballadors i qui la seua patronal.

Quan parlem d'ensenyament públic i ensenyament privat no només estem parlant de propietaris i titularitat dels centres (llibertat de creació de centres on a un li sembla bé), estem parlant, sobretot , d'objectius diferenciats en l'ideològic. Per als seus titulars, els centres escolars privats, en la seua gran majoria, tenen com senyal d'identitat i com objecte de l'ensenyament un ideari de confesionalidad catòlica en contraposició al caràcter aconfessional i laic que se li suposa als centres escolars públics.

Per altra banda, la xarxa escolar pública ha de garantir un ensenyament de qualitat per a tots, independentment del sexe, ètnia, color o situació personal, social o econòmica, tenint la integració i la inclusió com valors. La xarxa privada arriba als què vol arribar (en molts casos de centres concertats, obviant fins i tot compromisos adquirits en els concerts), cerca a l'alumnat que li interessa, li ofereix el que considera oportú i selecciona al professorat que li convé per a això.

És a dir, els centres privats són iniciatives privades conformades per ideologies, valors i interessos privats. Legítims, sí, però privats. Poc que veure amb els que se li suposa als centres públics. Des de l'alumnat i les famílies, també parlem de diferents coses.

No sempre l'elecció de centre obeeix a raons estrictament educatives i de qualitat de l'ensenyament. Moltes famílies, més enllà del religiós o l'educatiu, trien centres privats per raons purament de caràcter social. El professor de Sociologia de la Universitat Complutense, Enrique Gil Calvo, ho expressava d'aquesta manera: "Si les famílies espanyoles trauen als seus fills de l'ensenyament públic no és per a evitar-los el contagi racial o religiós de gitanos, negres o moros, sinó per a seleccionar-los les amistats i relacionar-los amb companys de millor extracció social. És a dir, envien als seus fills a l'escola concertada per pur arribisme social, a veure si així es fan amics més selectes i distingits, potencialment predestinats a formar part de les elits socials (-).

La qual cosa demostra que a les famílies espanyoles no les interessa tant el capital humà que adquireixen en les aules (ensenyament de qualitat), comparativament superior en els instituts estatals, sinó el capital social que s'adquireix en el pati del col·legi privat (relacions de companyerisme, amistat i influència), el valor de la qual de mercat depèn de l'origen familiar i l'extracció social".

Si la llibertat de crear centres educatius permet a uns fer-lo sota idearis i interessos privats i la llibertat de les famílies arriba fins a poder triar un centre escolar per als seus fills per raons personals i, en molts casos, escassament justificables des del punt de vista educatiu de l'alumne, allà ells, però que no gosen reclamar un sol cèntim dels diners públics. Ni l'Administració de tots s'atrevisca a donar-se'l; seria tant com finançar actituds que estan a un pas de la segregació, la discriminació i l'exclusió social.

14 de novembre 2008

Manifest: "Ciutadania crítica"

Reproduisc el manifest del Seminari “Ciutadania crítica: per una escola intercultural i inclusiva” en relació a la polèmica de l’assignatura “Educació per a la ciutadania i els drets humans” pel seu interès

Els mestres i professorat d’educació infantil, primària, secundària i universitat, membres del seminari permanent “Ciutadania crítica: per una escola intercultural i inclusiva” del Departament d’Educació de la Universitat Jaume I volem manifestar la nostra preocupació per la proposta i les directrius que estant donant-se per part dels responsables del sistema educatiu valencià en relació amb la matèria “Educació per a la ciutadania i els drets humans”.

En primer lloc, i d’entrada, considerem que reduir a una assignatura les qüestions relacionades amb “aprendre a viure en comunitat” és un retrocés i una contribució al silenciament de l’educació en valors i dels temes que fins ara hem anomenat “transversals” del currículum i això no contribueix en absolut a la formació de ciutadans crítics.

Però la regulació que el govern central ha fet d’aquest tema en la LOE i en els decrets que la desenvolupen no vol ser el centre d’aquest manifest, encara que és una qüestió que segueix ocupant part del nostre debat. No anem a entrar en consideracions sobre la conveniència o no de la creació de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Sí que volem, en canvi, denunciar la improvisació i la falta de criteri pedagògic que ha acompanyat la implantació d’aquesta assignatura en la nostra comunitat.

Com a docents, la nostra preocupació gira ara al voltant de les directrius que estan donant-se des del govern autonòmic per a impartir l’assignatura que semblen més un intent de boicotejar les propostes del ministeri que de desenvolupar un marc legal establert per una llei orgànica. El debat està al carrer, la política s’ha apropiat d’aquest debat i desvia l’atenció del ciutadà de les qüestions educatives, al nostre parer, altament importants. El màxim responsable educatiu en la Comunitat Valenciana, Alejandro Font de Mora, ho té clar:“Si damos educación para la ciudadanía, los jóvenes votarán socialista”. És evident que està més preocupat pels vots del futur que per millorar l'actual qualitat de l'educació i el desenvolupament dels nostres joves. Així les coses, el professorat està sotmès a unes ordres incongruents en les que han de impartir l'assignatura amb l’anglès i bé el castellà o el valencià. La solució de tenir dos professionals dintre de l'aula, esdevé si més no surrealista quan un ensenyant imparteix els continguts en castellà o valencià i l'altre va traduint a l’anglès els conceptes més importants. Les darreres directrius en aquest sentit, tot i que emfatitzen la necessària coordinació entre els docents no fan més que contradir i crear confusió respecte de les directrius anteriors donades en la resolució de setembre, respecte de la responsabilitat d’impartir-la: són els professors d’anglès assessors lingüístics dels professors especialitzats en socials o ètica o són els que han d’impartir l’assignatura assessorats per aquestos mateixos professors? Per què no es continua amb la dotació als centres per desenvolupar programes CLIL/AICLE, el marc reconegut per tots els professionals de l’ensenyament de llengües estrangeres com a principal eina per dur endavant projectes d’introducció progressiva de la llengua estrangera dins l’aula, tal com ho ha fet la Conselleria d’Educació fins el darrer curs?

Sembla que les nostres autoritats educatives han imposat una sèrie de directrius per desenvolupar el que anomenen “Pla d'Extensió del Trilingüisme” sense fixar-se en l’experiència dels països que, des de fa ja més de mig segle, han incorporat l’ús de l’anglès a la vida quotidiana de tots amb un èxit absolut (ens referim, per exemple, als països escandinaus). Algú en el govern valencià s’ha adonat que allí la televisió pública no dobla les pel·lícules ni els dibuixos animats? Algú s’ha adonat que els xiquets comencen a rebre ensenyament en anglès a les escoles d’infantil? Algú s’ha adonat que a les tendes, restaurants i edificis públics de tot el país qualsevol persona pot llegir els anuncis, demanar el menjar i dirigir-se als llocs sense parlar una paraula de suec, noruec o finès? És a dir, moltes vegades, l’escola no és l’únic lloc on la gent s’educa. De fet, mitjans com la televisió o Internet, són hui en dia la principal font d’informació i formació a les quals el nostre alumnat no és aliè. Demanem que el Consell amplie les actuacions dins eixe “Pla d’Extensió del Trilingüisme” a altres àmbits de la vida social que tenen responsabilitats en la formació de la ciutadania, com ara RTVV, publicacions del Govern Valencia, xarxes d’Internet públiques, etc. L’esforç cap al trilingüisme ha de ser cosa de tots, no només del professorat d’anglès. Serà cert que no hi ha ningú al Consell que se n’adone que estem començant la casa pel teulat?.

Així que no dubtem de la conveniència de que els nostres estudiants augmenten la seva competència lingüística en llengües estrangeres, però això hauria d’aconseguir-se amb una planificació adequada que vaja més enllà de la incorporació puntual de l’anglès en una assignatura en la que molts dels continguts s’han d’adquirir mitjançant la pràctica efectiva del diàleg. Permet açò el nivell d’anglès de l'alumnat de 2n d'ESO?.

No és menys preocupant el retall manifest que s’ha fet a la nostra comunitat dels continguts de l’assignatura que fan referència als “sentiments” “emocions” i “afectes”, qüestions directament relacionades amb el que Gardner va anomenar “intel•ligència emocional”, la gran oblidada en el currículum.

Tal vegada caldria una resposta de tota la ciutadania en contra d'aquestes mesures que entorpeixen l'educació del nostre alumnat. El comportament cívic i l'educació en valors són imprescindibles per a un correcte desenvolupament integral del ser humà. No caben dubtes ni mitges tintes en l'educació, el missatge ha de ser sòlid i coherent des de totes les instàncies educatives, hem de transmetre els conceptes i mecanismes que fan moure a les societats d'una forma clara i amena, adaptant els continguts a les capacitats del nostre alumnat per a aconseguir una millor formació integral d'aquestos.

La proposta de la Conselleria d'Educació de la Generalitat Valenciana respecte a l'assignatura d'educació per a la ciutadania fa que els professionals que ens dediquem a açò de l'ensenyament i ens preocupa l'educació del nostre alumnat, i el seu futur, ens sentim avergonyits i indignats davant l'actuació dels màxims responsables educatius.

Per tot això demanem que els responsables del sistema educatiu valencià repensen i reformulen amb sentit cabdal les darreres normes i directrius, per tal d’evitar en els docents el malestar i la frustració, i per tal d’evitar el malbaratament de recursos personals tant necessaris en altres àmbits. Reclamem que l’administració administre els esforços, els recursos, el temps i la voluntat dels ciutadans en la consecució d’una educació de qualitat per al nostre alumnat.

altres entrades

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Ads 468x60px

Social Icons

Featured Posts