L'avorriment desenvolupa la creativitat

Els xiquets s'han d'avorrir per a desenvolupar la seua capacitat innata de la creativitat

La Dra. Teresa Belton, investigadora de la Universitat d'Educació i Aprenentatge Permanent de la Universitat d'East Anglia, a Regne Unit, afirmà, en una entrevista a la BBC que "Les expectatives culturals què afirmen que els xiquets han d'estar sempre actius podrien obstaculitzar el desenvolupament de la seua imaginació" Beltos, des de la revista: The Cambridge Journal of Education, en l'article: 'Boredom and schooling: a cross‐disciplinary exploration', ja reclamava que "l'avorriment siga reconegut com una emoció humana legítima amb un paper central en l'aprenentatge i la creativitat".

En la mateixa conferència, l'escriptora i actriu Meera Syal, natural d'un poblet miner sense massa distraccions, deia que fou l'avorriment qui la va instar a escriure; l'actriu conta que va passar moltes hores de la seua infància, "mirant a través de la finestra per camps i boscos, veient el canvi de clima i les estacions" i van ser eixes hores de solitud i d'avorriment els què la van fer escriure. Comença amb un diari que ompliria, des de molt jove, amb les seues observacions, contes, poemes i diatribes:  "La solitud forçada acompanyada d'una pàgina en blanc és un estímul meravellós". Syal afig: "Un comença a escriure perquè no hi ha res que provar, res que perdre, sols que fer". "És molt alliberador ésser creatiu no per altra raó que no siga deixar-se dur i matar el temps".
L'altre invitat a la conferència, l'artista Grayson Perry afirmava que l'avorriment  és un "estat creatiu" també beneficiós per als adults: "A mesura que em faig major, agraïsc la reflexió i l'avorriment". 
Belton, experta en l'impacte de les emocions en el comportament i l'aprenentatge, diu que l'avorriment pot ser una "sensació incòmoda" i que per això la societat ha "desenvolupat l'expectativa d'estar constantment ocupat i estimulat". Però adverteix que ser creatiu "implica ser capaç de desenvolupar un estímul intern": "La naturalesa avorreix el buit i nosaltres ho tractem d'omplir", afirma. 
"Alguns joves que no compten amb els recursos interiors o les respostes per a plantar-li cara a aqueix avorriment de forma creativa, acaben destrossant les parades d'autobús o donant voltes am el cotxe". 
Teresa Belton, anteriorment, havia estudiat l'impacte de la televisió i els vídeos en l'escriptura dels xiquets, recorda que quan els xiquets no tenen res a fer, immediatament encenen el televisor, la computadora, el telèfon o algun tipus de pantalla. El temps que passen enfront d'aquests aparells s'ha incrementat".  
Lluny de desqualificar, però l'avorriment, la Dra. assegura que:  "Els xiquets necessiten tenir temps per a 'no fer res', temps per a imaginar i perseguir els seus propis processos de pensament o assimilar les seues experiències a través del joc o simplement observar el món que els envolta". Això estimula  la imaginació, agrega, mentre que la pantalla "tendeix a fer un curtcircuit en aqueix procés i el desenvolupament de la capacitat creativa". 
Belton conclou: "Pel bé de la creativitat tal vegada hem de reduir la velocitat i desconnectar-nos de tant en tant".

Animant l'alumnat a ser ell mateixs

Un nou post d'Ana Basterra  
En aquesta ocasió, Basterra ens presenta un vídeo que invita, per sí mateix, a la reflexió amb el nostre alumnat; en com estem educant-lo; també als nostres fills i a les nostres filles. 
Com donem tanta importància als diners que el fem el centre de la nostra existència. Ara més que mai, en aquests moments de crisi generalitzada, ens adonem de l'error que estem fent amb aquest model d'educació, perquè és tant gran la dependència que ens hem creat, que ara, que no el tenim, no sabem el què fer. 
Aquesta maleïda crisi ens obre els ulls davant d'un esdeveniment nefast: L'importància que tenen els diners en les nostres vides. No sabem viure sense ells. Fins i tot els superposem als nostres interessos, al nostre benestar.
Tot això està molt bé, però, nomes en un món utòpic?. Podem arribar a ser algú/na sense diners?
És, alhora, una arma letal del poder per a sotmetre l'ésser humà. 
Un conseller sobre el mon professional ens planteja un dilema: "I si els diners no importaren?".  
Què opinem?. Què creiem?. 

Està en anglès, però es pot subtitular. Gaudiu d'ell.

La desmotivació escolar

Font de la foto

Llegia avui mateix, i per pura casualitat, el bloc d'Ana Basterra Cossío,assessora d'un centre de Biscaia, trobant-me, de manera grata, amb un post que m'ha endinsat en la reflexió: "La veu d'un alumne" En aquest ens parla de la desmotivació escolar, i apunta una sèrie d'accions amb les quals podem, al menys, intentar excarcerar l'alumnat contra eixa lacra que tenalla en massa ocasions la docència i que arriba a frustrar-nos, potser per centrar-nos massa en els resultats.  Ens anima Basterra a seguir els seus consell que reproduesc a manera de mapa: 

Font: Ana Basterra. Disseny: M.Collado

Acompanya un vídeo de la sèrie "Xarxes" d'Eduard Punset que complementa força bé el perquè d'aquests consells:

 

Blocs interessants

El Bloc és una de les eines més utilitzades en educació.  
Moltes i molts són, som, els/les docents/es que l'utilitzem. Fer un llistat d'aquells més rellevants, els més impactants, els més útils ... seria impossible.

Quina és la preferència o l'aspecte, o allò que atrau la nostra atenció en un bloc?
No n'hi ha una resposta única; cadascú estarà mogut pels seus propis interessos.
Si visualitzem, posem per cas, XARXATIC, l'autor ha intentat respondre a aquesta qüestió i ha fet un post en eixe sentit: "25 blogs a seguir este 2013", i ens invita a visitar-les. 
Són aquests els blocs més interessants per als/a les docents? Evidentment que no. Jo hauria llevat alguns i posat uns altres. De ben segur que el lector, la lectora d'aquest post hauria citat uns altres.  Provem-ho. Quin són els dos o tres blocs que escolliries? Encara que ens centrem en l'àrea educativa eixirà un llistat molt llarg (pots ingressar els teus en els comentaris).
Serien millor que els citats en xarxatic? No. La realitat és que a la xarxa n'hi ha molt on cercar i trobar, però cal seleccionar, cal destriar entre allò que ens sembla bo i allò que, al nostre parer, no ho és.

Dia Mundial dels/de les docents

Avui dia 5 d'octubre, la UNESCO celebra conjuntament amb els seus associats, l'Organització Internacional del Treball (OIT), el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), el Fons de les Nacions Unides per a la Infància (UNICEF) i la Internacional de l'Educació (EI)"El dia Mundial dels i de les DOCENTS" Sí, així amb majúscules. Irina Bokova, Directora General de la UNESCO, afirma en aquest dia que: "L'educació és essencial per a arribar a la dignitat individual i és també un motor del desenvolupament sostenible. Els docents ocupen un lloc central en aquesta concepció".

Malgrat tots els esforços del govern actual per donar una visió ben bé distinta, aquest és un axioma totalment cert i el govern ho ha de tenir com a seu. S'ha d'adonar que l'educació no és una despesa, sinó una inversió. I per tant han de retornar la dignitat a un dels protagonistes d'aquesta: la i el DOCENT. Sí, en majúscules.
Malgrat les greus retallades educatives, el menyspreu polític a l'educació, elles, ells estan ací.
Al menys digueu-los "G R À C I E S"

by antoniodivico. Learn about data visualization tools.

Un curs nou a la Universitat

Comencem un curs nou, diferent. Avui he llegit un article de Francisco David Rodríguez, científic del Departament de Bioquímica i Biología Molecular de la Universitat de Salamanca.
L'article invita a la reflexió, precisament en aquest principi de curs sobre la prosopagnòsia que patim els docents al principi de curs. L'adjunte íntegre pel seu interés.  
"Els malalts que pateixen prosopagnòsia no són capaços de reconèixer el rostre d'un individu al que miren. No poden interpretar gestos i expressions emocionals (encara que situen una piga, o un ull, o una orella). Miren i veuen però no comprenen de forma integrada; ni tan sols són capaces de percebre el seu propi rostre reflectit en un espill com una entitat completa –solament perceben les parts, que no guarden relació coordinada i integrada per a configurar un tot complex–. Els pacients conserven l'agudesa visual, veuen amb absoluta normalitat (color, contrast, moviment, profunditat del camp visual…. L'alteració de la visió pot referir-se també a objectes i animals (per exemple, malaptesa per a identificar una flor l'essència sol de la qual és agafada a l'olorar l'aroma que desprèn). Les causes d'aquesta rara afecció són variades (traumatismos, accidents cervell-vasculares, tumors, alteracions metabólicas…) i el lloc anatòmic del daltabaix és una menuda regió del cervell situada en la frontera dels lòbuls occipital i temporal. Qui pateix aquesta afecció aprèn, amb el temps, a reconèixer a les persones utilitzant recursos que depenen de la integritat funcional d'altres regions del cervell (so de la veu, tacte, olor d'un perfum, moviments genuïns del cos, etc.). Com en tot aprenentatge es requereix paciència, esforç, tenacitat. El neuròleg Oliver Sacks descriu un cas de prosopagnosia en el seu llibre: L'home que va confondre a la seua dona amb un barret. Comencem un nou curs en la Universitat. Els començaments vénen acompanyats d'expectatives, somnis, plans, intencions…, per part de tots els membres de la comunitat universitària. És aquest un bon moment, és la meua reflexió, per a estar atents i evitar un fenomen que intuïsc és freqüent en el nostre mitjà universitari (encara que no exclusiu del mateix). És la prosopagnosia funcional. És a dir, es conserva intacta la capacitat de reconèixer rostres però, per un estrany, complex i així que conegut fenomen, es practica una eixida inhibitòria que fa que els estudiants tinguen una faça comuna, desdibuixada. La realitat ens diu que no hi ha una cara igual a una altra, com no hi ha un ésser humà igual a un altre, per molt que exhibim nombroses semblances. No obstant això, vam afrontar el curs amb un grup de rostres, de vegades desconeguts, de vegades familiars, que acudeixen a l'aula, al laboratori de pràctiques, al seminari… sense rostres individualitzats. Són rostres anònims (quina contradicció). Esperem que la nostra prosopagnosia funcional siga transitòria, es produïsca un desbloquege i comencem a interpretar les cares dels estudiants, a descobrir les seues peculiaritats i necessitats, a interessar-nos pel seu desenvolupament intel·lectual, a estimular les seues capacitats d'aprenentatge, estudi, esforç i motivació. Al seu torn, també seria convenient que el desbloquege ens permetera reconèixer els rostres dels companys amb qui col·laborem en el treball. Reconèixer, interpretar i identificar als altres i a nosaltres mateixos són processos complexos que integren moltes capacitats del cervell. És, doncs, convenient tenir consciència de les mateixes i posar-les al servei d'un acompliment laboral ric i efectiu. Considerar als altres i a nosaltres és una activitat molt humana. Des d'aquestes línies desig a tota la comunitat universitària un profitós curs 2012-2013, ple de trobades saludables i fructífers."

El procés d’intervenció docent professional

El títol d'aquest post correspon a un article de la revista de Psicopedagogia Educat, una publicació bimensual dirigida principalment a docents d'educació infantil, primària i secundària, i altres professionals del desenvolupament infantil i juvenil. Educat s'edita amb la col·laboració de professionals afins als àmbits de la psicopedagogia, psicologia, logopèdia, educació...  
L'objectiu d'"Educat" és donar recursos als i a les docents i altres professionals amb articles d'interès actual dins l’àmbit educatiu, nous recursos per a la investigació, interessants entrevistes a professionals o formació específica per al professorat. 
En aquest article, publicat el passat 24 de maig de 2012, "El procés d'intervenció docent professional", de Mario González Jorge, Professor de la Universitat Rovira i Virgili i Director de l’escola Remolins de Tortosa,  ens manifesta que la intervenció del treballador/a de l'ensenyament ha de poder estar a la mateixa alçada i ha de tenir un reconeixement similar al que s’atribueix als especialistes de la psicologia, la pedagogia, la psicopedagogia, el treball social, etc., amb els quals els docents comparteixen objectius. 
Especialment, s’ha de poder passar d’un plantejament teòric que és ambiciós a una proposta pràctica que siga eficient i que permeta la proporció adequada entre les quatre fases d’aquest procés: 

• diagnosi, 
• programació, 
• implementació i 
• avaluació. 

Això encara té molt més sentit amb la implantació dels graus universitaris d’educació infantil i d’educació primària, que equipara els plans d’estudis entre aquests professionals que intervenen de manera distinta en les mateixes institucions educatives.
Tant la formació inicial com la formació permanent del professorat han de compartir formació teòrica i activitats de tipus pràctic en contextos educatius reals, perquè el treball professional docent estiga regit pels principis de rigor, formació i experiència contrastada, i en cap cas pot estar subjecte a interpretacions personals o de grups d’opinió.
Cal, per tant, articular un procediment d’intervenció docent professional, pràctica ja assumida i compartida pels professionals de la psicologia, la pedagogia, la sociologia, etc., mitjançant la intervenció psicopedagògica, la sociocomunitària, la familiar o la intervenció en l’entorn, entre d'altres.  Per què no, aleshores, amb els i les treballadors/es de l'educació?.