11 d’abril 2009

Programació didàctica en primària

A les portes de una nova convocatòria d'oposicions, cal recordar el tema de la programació didàctica, el tercer nivell de concreció curricular on es defineix i explicita la programació específica de què ensenyem, de quan i com de les activitats a l’aula i de què, com i quan avaluar.

Segons això per a Francesc Imbermon programar seria: “establir una sèrie d’activitats en un context i un temps determinats per ensenyar en un futur proper, uns continguts amb la pretensió d’aconseguir diversos objectius”.

La Llei orgànica d'Educació (LLOE) assenyala, en el seu art.91, en les funcions del professorat, la programació i l’ensenyament de les àrees, matèries i mòduls que tinguen encomanats.

Posteriorment el REIAL DECRET 1513/2006, de 7 de decembre, establirà els ensenyaments mínims de l'Educació Primària, concretats al País Valencià en el DECRET 111/2007, de 20 de juliol, del Consell, pel qual s’establix el currículum de l’Educació Primària i en el seu art. 2 dels principis generals podem llegir que: "Cada cicle constituïx la unitat de programació i avaluació en l’educació primària", completant que "La Conselleria competent en matèria d’educació afavorirà l’elaboració de projectes d’innovació, així com de models de programació docent i de materials didàctics que faciliten al professorat el desplegament
del currículum".

Quan parla de la promoció de l'alumnat (art. 9) remarca que: "L’alumnat que accedisca a un cicle amb avaluació negativa en alguna de les àrees del cicle o cicles precedents, rebrà els suports necessaris per a la recuperació d’estes. A este efecte, les programacions didàctiques han d’incloure activitats destinades a l’adquisiciód’estos aprenentatges, amb la indicació del professorat responsable".

En base a això podríem assenyalar els components que conformarien una programació didàctica:

a) Els objectius de cadascuna de les àrees del cicle.

b) La contribució de cada àrea al desenvolupament de les competències bàsiques.

c) L'organització i seqüenciació dels continguts de les àrees d'aprenentatge en els diferents cursos escolars que conformen el cicle.

d) La incorporació de l'educació en valors democràtics com contingut de caràcter transversal.

i) Els criteris d'avaluació de cadascuna de les àrees del cicle.

f) Els continguts i criteris d'avaluació mínims exigibles per a superar el cicle.

g) Els procediments i instruments d'avaluació de l'aprenentatge dels alumnes.

h) Criteris de qualificació que es vagen a aplicar.

i) La metodologia didàctica que es va a aplicar.

j) Les estratègies per a desenvolupar processos globalitzats d'ensenyament i aprenentatge.

k) Els recursos didàctics que es vagen a utilitzar, inclosos els materials curriculars i llibres de text per a ús de l'alumnat.

l) Les mesures d'atenció a la diversitat i les adaptacions curriculars per als alumnes que les precisen.

m) Les estratègies d'animació a la lectura i el desenvolupament de l'expressió oral i escrita.

n) Les mesures necessàries per a la utilització de les tecnologies de la informació i la comunicació.

ñ) Les activitats complementàries i extraescolares programades per l'equip didàctic de cicle d'acord amb el Programa anual d'activitats complementàries i extraescolares establides pel centre.

o) Els procediments perquè l'equip didàctic de cicle valore i revise el procés i el resultat de les programacions didàctiques.

04 d’abril 2009

Trasquilats

Trasquilados" és un article de "LUIS GARCÍA TRAPIELLO" publicat en "ESCUELA" núm. 3821 de 26 de març de 2009 i que el cite textualment pel seu interés en el camp educatiu, ja que està basat en les 4 sentències del Suprem sobre l'objecció de consciència a l'Ed. per a la Ciutadania, referida al Recurs de Cassació interposat per la lletrada de la Junta d'Andalusia contra la sentència de la Secció Tercera de la Sala de Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia (sentència de 28/01/2009. Recurs num.: 905/2008). En ella es conté tot el que en les altres es diu, inclosa la redacció completa dels vots particulars.


Diuen que la vida és un conjunt de paradoxes, que quan cerques aigua, et trobes en el desert i quan el desert t'ofega trobes aigua. Per descomptat a qui van promoure el gran moviment d'objecció de consciència que els seus fills estudiaren una matèria obligatòria, Educació per a la Ciutadania, els va nàixer en el Suprem una paradoxa. I gran, tan gran que els pot ofegar. Cercaven que es consagrara un dret que creien haver trobat en la Constitució Espanyola que de forma general els permetera objectar davant qualsevol acció del govern i de forma concreta a aquelles accions governamentals relatives a l'educació i es van trobar amb la resposta doctrinal de tota una Sala del Suprem, encara que haguera cinc vots discrepantes. Això és “anar per llana i eixir esquilat”. Els ha hagut de doldre el llegir o escoltar, si algú l'hi ha llegit amb honestedat, que l'Estat està obligat a l'activitat en matèria educativa i que aqueixa intervenció educativa ha d'anar més enllà de la mera transmissió de coneixements oferint una instrucció o informació sobre els valors necessaris per al bon funcionament del sistema democràtic i que aquesta comesa està referit a tota classe d'ensenyament: la pública i la privada. I el dolor ha hagut de ser encara més intens quan hagen arribat al paràgraf en el qual la Sala mostra la seua contundència doctrinal amb un “I una última puntualització. L'activitat educativa de l'Estat, quan està referida als valors ètics comuns, no només comprèn la seua difusió i transmissió, també fa lícit fomentar sentiments i actituds que afavorisquen la seua vivència pràctica”. No seran pedagogs, però estableixen el valor del dret positiu i, sense més, han resolt les "zarandajas" de si l'escola ha d'instruir o educar.

Però anem al què cercaven qui pretenien ser considerats els nous martiritzats pel modernisme pagà quan ningú els ha perseguit per la seua fe ni per les seues pràctiques domèstiques o públiques en processó. Els violentats en les seues consciències perquè als seus fills els anaven a parlar de l'amor i de l'odi, de la gent igual i distinta, de com hem de viure, de per què hem de respectar, etc. cercaven, perquè per a ells i els seus Cañizares, Rouco i Gascó era una mica obvi, evident, que es consagrara un dret a l'objecció de consciència d'abast general que seria part integrant de l'art. 16.1 CE o si més no un específic dret a l'objecció de consciència en matèria educativa que naixeria de l'art. 27.3. Ho cercaven, de debò, però la veritat que es van trobar no va ser altra que la que no “cap trobar fonament per al dret a l'objecció de consciència amb abast general”, fonament de dret vuitè penúltim paràgraf, i “que tampoc existeix un específic dret a l'objecció de consciència en l'àmbit educatiu” , fonament de dret novè in fine. Així, sense matisos.

I ací hauria d'haver finalitzat el raonament jurídic sobre la qüestió controvertida. Però no, les seues senyories els magistrats van seguir reflexionant més enllà del què era objecte de la petició i van entrar en altres terrenys sobre l'adoctrinament en l'ensenyament. No està malament, doncs el que sobre aquest extrem es diu no deixa de ser interessant pels efectes que pot tenir i no, com pensen els objectants, en l'ensenyament públic sinó en l'ensenyament privat concertat per la seua condició de sostinguda amb fons públics i per tant subjecta als mateixos requisits que els de la pública. Ho ha dit la sentència, ja ho hem citat ací. Perquè no deixa de ser curiós que els responsables canònics de la doctrina de la fe cada vegada que es parla d'adoctrinament escolar els seus dits es dirigeixen a l'ensenyament públic, mai dobleguen el braç pel colze i amb l'índex estès s'assenyalen a si mateixos.

Perquè anem a veure. Els únics centres que tenen redactat un ideari en el qual es conté la fe de la qual naix i en el qual es determina que tota l'ensenyament d'aqueix centre ha de sotmetre's al contingut doctrinal d'aqueixa fe, no pot contradir-la ni posar-la en perill, dic, aqueixos únics centres són els de confesionalitat religiosa. El professorat és seleccionat d'acord amb les seues capacitats, més o menys, no en tots els casos, però sobretot d'acord amb les seues actituds i manifestacions concordants amb la fe i fins i tot concordants amb la modalitat de la seua vivència. En els centres públics ni hi ha ideari, ni la selecció del professorat és concordant. Es demanen coneixements i aptituds pedagògiques, amb major o menor fortuna, però és d'això del que són examinats en les oposicions públiques qui volen accedir a l'ensenyament públic com professors, homes o dones.
Per això ú no deixa de somriure mentre escoltava en la cadena d'emissores de la Conferència Episcopal un ovacione mutu: “Diga'm, Donya María Rosa...” “Mire, D. Cèsar...”, “Això no pot ser, Donya María Rosa...!” “D. César, això i molt més...”. Parlaven de la llavors acabada de publicar la sentència del Suprem i del que en els instituts s'estava fent en classe d'Educació per a la Ciutadania. Per a ells, dos que són més que una Sala, era obvi que la sentència era un error jurídic i que per això el Constitucional els donaria la raó, i si aquest no la hi donava, també era error jurídic, doncs a Estrasburg i si aquest tampoc, a l'ONU. Negada l'objecció de consciència en la sentència, Donya María Rosa es va centrar en el que en ella es diu sobre l'adoctrinament. Com bona religiosa, al parlar així i d'açò, ho referia als centres públics, evidentment, antres en els quals s'adoctrina d'una manera descarada i universal. I així mútuament, ambdós dos, encoratjaven als pares a acudir a la jurisdicció contenciosa administrativa denunciant processos d'adoctrinament en aquesta matèria d'Educació per a la Ciutadania o en qualsevol altra. Donya María Rosa ja parlava de Filosofia i Ciutadania, Biologia, i la per a ella encara més perniciosa, Ciències per al Món Contemporani. Vade retro Satanàs.

El que sobre açò últim diu la sentència és una obvietat. Qualsevol persona pot acudir als tribunals cada vegada que considere que un acte administratiu, i el fer classe ho és, no s'ajusta a dret i li perjudica en alguna cosa. El cridaner és que ja predetermine que en matèria educativa, quan consideren que s'està cometent un acte d'adoctrinament, als pares se'ls fa creditors de la tutela judicial efectiva, preferent i sumaria, el que significa que poden anar directament als Tribunals del Contenciós, tribunals als quals, en un excés de zel indegut, els commina que hauran d'utilitzar decididament, quan escaigui, les mesures cautelars previstes en la Llei de la Jurisdicció. A açò animaven als pares com uns aficionats d'un equip de futbol que va perdent el partit. “Tenim cinquanta-quatre mil pares objectors, D. César”, “Vol això dir Donya María Rosa que es presentaran cinquanta-quatre mil recursos contenciosos?, doncs què bé” “Per a això tenim una reunió dissabte que ve i vam esperar a tants pares que contarem amb un servei de guarderia, D. Cèsar”. Jo dic que aquest és un llibre adoctrinador, un professor adoctrinador...! directament al Tribunal del Contenciós.

Però quan un llibre és adoctrinador?, si és que un llibre ho pot ser, doncs com objecte que és, un sempre és lliure enfront del seu contingut. Reconec que vaig soltar una riallada quan els vaig escoltar posar un exemple sobre açò. Van parlar d'un llibre impresentable pel seu caràcter adoctrinador perquè en el capítol dedicat a la família es feia una representació gráfi ca: un home i una dona envoltats de sis fills i sota aqueix dibuix la llegenda: família tradicional; dues dones i un fill i sota la llegenda: família moderna. “No em diga, Donya María Rosa? Això és intolerable!”. Les matèries que l'Estat, en la seua irrenunciable funció de programació de l'ensenyament, qualifica com obligatòries no han de ser pretext per a tractar de persuadir als alumnes sobre idees i doctrines que –independentment que estiguen millor o però argumentades- reflecteixen preses de posició sobre problemes sobre els quals no existeix un generalitzat consens moral en la societat espanyola. Bé, està clar que queda prohibit l'exercici de persuasió.

Però, persuasió en l'escola pública? No ho cree, no l'he trobat i si s'ha conegut algun cas, ha estat de professorat creient que ha utilitzat les seues classes d'ètica o filosofia per a projectar als seus alumnes pel·lícules abjectes amb la finalitat de persuadir-los que la interrupció voluntària de l'embaràs és un acte criminal. Per a persuasió, l'exercici sistemàtic i col·lectiu que es dóna en certs col·legis confessionals. Aqueix és el seu mandat, aqueix és el seu ideari. Malament que els malgrat l'entrevistador i a l'entrevistada, els centres en els quals es compleix d'una manera generalitzada, per no caure en el pecat del categòric i dir ‘de manera universal’, el que diu el tribunal sobre la neutralitat educativa són els centres públics. Quan un professor o una professora de la pública té entre les matèries que ha d'ensenyar qüestions relacionades amb plantejaments ideològics, religiosos i morals individuals, en els quals existeixen diferències i debats socials ho fa escrupolosament limitant-se a exposar-los i informar sobre ells amb neutralitat, sense cap adoctrinament. És a dir, un “açò hi ha, vosaltres penseu”, exposant-los de manera rigorosament objectiva, amb l'exclusiva finalitat d'instruir o informar sobre el pluralisme realment existent en la societat sobre determinades qüestions que són objecte de polèmica. És més, és en l'escola pública on es garanteix la pluralitat de visions, doncs mai es trobarà un claustre en el qual tot el professorat compartisca una mateixa fe, una mateixa ideologia, un mateix projecte polític. El que té de bo aquests centres és que l'alumnat rep o percep la contradicció entre ells, contradicció que genera un espai de llibertat de pensament que li permet a cadascun construir el seu propi.

altres entrades

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Ads 468x60px

Social Icons

Featured Posts