Del col·lectiu "Afilalápiz": Els centres privats estan encoratjats per valors, ideologies i fins legítims, sí, però privats. 19/11/2008 Publicat en "El Periódico Extremadura"
Cada vegada que l'Administració educativa engega qualsevol programa de dotació de nous recursos en els centres escolars públics comencen a escoltar-se immediatament sol·licituds i demandes d'idèntiques dotacions per al sector educatiu privat. Dóna igual el tipus de dotació, equipament o recurs del què es tracte. Des de complements salarials del professorat fins a equipaments informàtics, passant per línies de transport, menjadors, aules matineres, etcètera, tot és susceptible de ser reclamat a l'Administració com un dret.
I així ho fan els representants del sector de l'ensenyament privat amb l'argument que tots els alumnes tenen el mateix dret a una educació de qualitat.
També a representants sindicals hem vist exigir a l'Administració millores econòmiques per als docents privats, oblidant-se qui és l'empresa d'aqueixos treballadors i qui la seua patronal.
Quan parlem d'ensenyament públic i ensenyament privat no només estem parlant de propietaris i titularitat dels centres (llibertat de creació de centres on a un li sembla bé), estem parlant, sobretot , d'objectius diferenciats en l'ideològic. Per als seus titulars, els centres escolars privats, en la seua gran majoria, tenen com senyal d'identitat i com objecte de l'ensenyament un ideari de confesionalidad catòlica en contraposició al caràcter aconfessional i laic que se li suposa als centres escolars públics.
Per altra banda, la xarxa escolar pública ha de garantir un ensenyament de qualitat per a tots, independentment del sexe, ètnia, color o situació personal, social o econòmica, tenint la integració i la inclusió com valors. La xarxa privada arriba als què vol arribar (en molts casos de centres concertats, obviant fins i tot compromisos adquirits en els concerts), cerca a l'alumnat que li interessa, li ofereix el que considera oportú i selecciona al professorat que li convé per a això.
És a dir, els centres privats són iniciatives privades conformades per ideologies, valors i interessos privats. Legítims, sí, però privats. Poc que veure amb els que se li suposa als centres públics. Des de l'alumnat i les famílies, també parlem de diferents coses.
No sempre l'elecció de centre obeeix a raons estrictament educatives i de qualitat de l'ensenyament. Moltes famílies, més enllà del religiós o l'educatiu, trien centres privats per raons purament de caràcter social. El professor de Sociologia de la Universitat Complutense, Enrique Gil Calvo, ho expressava d'aquesta manera: "Si les famílies espanyoles trauen als seus fills de l'ensenyament públic no és per a evitar-los el contagi racial o religiós de gitanos, negres o moros, sinó per a seleccionar-los les amistats i relacionar-los amb companys de millor extracció social. És a dir, envien als seus fills a l'escola concertada per pur arribisme social, a veure si així es fan amics més selectes i distingits, potencialment predestinats a formar part de les elits socials (-).
La qual cosa demostra que a les famílies espanyoles no les interessa tant el capital humà que adquireixen en les aules (ensenyament de qualitat), comparativament superior en els instituts estatals, sinó el capital social que s'adquireix en el pati del col·legi privat (relacions de companyerisme, amistat i influència), el valor de la qual de mercat depèn de l'origen familiar i l'extracció social".
Si la llibertat de crear centres educatius permet a uns fer-lo sota idearis i interessos privats i la llibertat de les famílies arriba fins a poder triar un centre escolar per als seus fills per raons personals i, en molts casos, escassament justificables des del punt de vista educatiu de l'alumne, allà ells, però que no gosen reclamar un sol cèntim dels diners públics. Ni l'Administració de tots s'atrevisca a donar-se'l; seria tant com finançar actituds que estan a un pas de la segregació, la discriminació i l'exclusió social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada