Les noves tecnologies i l'educació

Sens dubte les «noves tecnologies» han entrat amb força en les nostres vides, essent l'ensenyament un dels camps on aquestes tenen majors possibilitats de desenvolupament

Tant és així que les administracions públiques estan assumint la responsabilitat de l'alfabetització digital de la població, posant-la a l'altura de qualsevol matèria instrumental, com la lecto-escriptura; només ens cal, per a comprovar-ho, rellegir l'actual llei reguladora del nostre Sistema Educatiu: la LOE, i la resta de legislació que la desenvolupen.
Però la realitat ens desvetlla que la implantació de les tecnologies de la informació i la comunicació en l'educació no universitària, al menys a l'estat espanyol, avança a ritme desigual en cada comunitat autònoma. En un extrem situem Extremadura amb un terme mitjà de 2,6 alumnes per ordinador i amb una inversió per al curs 2.008-2009 de 3,9 milions d'euros amb la fi que els 68.000 estudiants de secundària dels centres públics puguen aconseguir en 5 anys una pantalla, un teclat i un ratolí per alumne. A l'altre extrem el País Valencià, on malauradament l'educació no és un dels objectius prioritaris del govern, ens trobem amb quantitats força inferiors, aproximadament uns 14 alumnes per ordinador per terme mig, només superat per les Illes Balears on la xifra es troba en el 14,2. La mitjana de l'Estat la situem en 9,3 alumnes per ordinador, 8,3 en els centres públics i 13 en els privats.
A la resta del món destaquen Liechtenstein, Estats Units, Australia, Corea del Sud, Hongria, Nova Zelanda, Regne Unit, Hong Kong, Àustria o Canadà on n'hi ha com a mínim 3 ordinadors per cada 10 alumnes. Així observem que l'ús de les noves tecnologies està repartit d'una manera molt desigual.
Si agafem com a referència l'ús d'Internet, ideat per DARPA -Advanced Research Projects Agency- del Departament de Defensa nord-americà per a evitar que els russos pogueren destruir les seues comunicacions en cas d’una guerra nuclear, per això està formada per milers de xarxes informàtiques autònomes), un «mitjà de comunicació múltiple», en contraposició al «mitjà de comunicació de masses» (model que es caracteritzava perquè un/a emissor/a es dirigia a una gran multitud de persones receptores), amb el qual es pot accedir a fons documentals mundials de manera instantània i per tot el món, amb un cost mínim, ens trobem, amb les dades més actualitzades però que queden ja desfasades en el moment de fer la transcripció, amb un total de 1.407.724.920 d'usuaris i usuàries.
Un mitjà de informació i comunicació amb el qual persones de tot el món pot transmetre i difondre informació de manera instantània («Wiquipèdia» seria un bon exemple, i en el camp de les ciències el «Gene Wiki« una biblioteca participativa sobre els gens humans impulsada per l'Institut de Genètica de la Fundació d'investigació Novartis en San Diego, Califòrnia, o el «WikiProteins», projecte semblant a l'anterior sobre proteïnes no inclòs en Wikipedia i que pertany a la Universitat de Rotterdam en Holanda).

Però en l’altre extrem observem com aquestes xifres identifiquen una clara fractura social en l’accés a eixa nova tecnologia informacional i comunicativa que donarà com a resultat una greu exclusió social.